La Rereguarda i el Front
La Rereguarda i el Front
Aquest itinerari té l'objectiu de visitar els llocs i edificis més emblemàtics que van tenir relació amb la rereguarda i el front al Maresme. D'aquesta manera es poden localitzar alguna de les fàbriques de Mataró on es fabricava material de guerra i el col·legi dels Salesians, que va ser hospital de les Brigades Internacionals, situat a la mateixa ciutat. En altres poblacions, com ara l'església de Sant Vicenç de Montalt, podem observar, encara avui dia, un projectil a la façana dels combats contra les tropes italianes a finals del conflicte, l'important refugi antiaeri de Calella o les mines de Malgrat de Mar, utilitzades com a polvorí.
Molts refugis van ser construïts per la pròpia població civil, seguint instruccions de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, que indicava tant com s'havien de construir els refugis antiaeris com les pautes de comportament de la població civil davant d'un bombardeig aeri.
Hospitals
Amb les primeres lluites després del cop d'estat i els combats als diferents fronts que es van establir, es va veure la necessitat de crear una xarxa de centres sanitaris que pogués abastir tots els combatents ferits, sense descuidar l'atenció a la població civil. Al llarg del conflicte, els problemes dels serveis sanitaris es van agreujar amb els ferits dels bombardeigs aeris o l'atenció que es va haver de prestar a la població refugiada.
Amb l'objectiu de crear tota una xarxa d'hospitals, classificats en diferents tipus segons la seva proximitat al front, es van crear hospitals de Primera Línia o de Divisió, de Classificació, d'Evacuació i de Rereguarda. Aquests últims eren, per la seva llunyania al front, els que estaven situats al Maresme, i dintre d'aquests, existien hospitals de rereguarda especialitzats en determinades patologies o bé de recuperació de malalts i ferits. En molts casos, aquests hospitals es van haver d'improvisar utilitzant locals que havien tingut altres usos, com per exemple escoles. Un exemple és el cas de Mataró, on es van habilitar dos hospitals: un per als soldats de les Brigades Internacionals a l'edifici del col·legi dels Salesians i un altre per als soldats de l'Exèrcit Popular de la República a l'edifici del col·legi dels Maristes.
Esglésies
Amb l'esclat del període revolucionari sorgit de la desfeta del cop militar a Catalunya, la repressió a la zona republicana va ser present durant els primers mesos del conflicte. Grups de revolucionaris van exercir la justícia pel seu compte contra totes aquelles persones considerades com "enemics de classe": des d'empresaris, terratinents, polítics i persones de dretes fins a persones religioses o vinculades a l'Església catòlica. Les forces d'esquerra sempre havien vist l'Església com un aliat de les classes capitalistes i més reaccionàries, així que les actuacions contra religiosos i béns eclesiàstics van ser fets fonamentals del període revolucionari. La violència exercida contra el patrimoni artístic religiós i documental també va ser una constant i la van patir diversos edificis religiosos del Maresme. Aquest va ser el cas, per exemple, de la parròquia de Sant Cristòfor de Premià de Mar, que va ser incendiada, o de l'església de Sant Genís de Vilassar de Dalt, que també va ser incendiada, amb uns danys tan greus que va haver de ser derruïda al 1941, i se'n va alçar una de nova el 1943.
No totes les esglésies van ser cremades durant aquest primer període revolucionari de la guerra; a moltes d'elles se'ls van donar altres usos, com la basílica de Mataró, que va ser utilitzada com a mercat i magatzem de queviures. Un cas curiós és el de l'església de Sant Vicenç de Montalt, on encara avui en dia es pot veure un petit projectil incrustat a la façana, testimoni de l'ofensiva realitzada per les tropes italianes en el seu avançament pel Maresme a finals de gener de 1939.
Edificis civils
Amb l'inici de la Guerra Civil i el període revolucionari que es va viure a la zona republicana, la confiscació de béns i propietats va ser una constant durant els primers mesos del conflicte. Moltes propietats de l'Església, de persones d'ideologia de dretes, terratinents, etc., van quedar confiscades pels nous Comitès Revolucionaris que eren els que exercien el control real de la situació. D'aquesta manera, molts edificis van canviar totalment la seva funció. Cases o finques senyorials, així com propietats religioses o de partits polítics de dretes, van acollir escoles, seus dels diferents partits d'esquerra i sindicats. Alguns es van habilitar com a casernes o per a dependències militars o inclús van ser habilitats per acollir refugiats. I és que els combats que s'estaven desenvolupant a altres llocs d'Espanya van fer que Catalunya, i en concret el Maresme, fos un lloc d'acollida de refugiats, especialment d'infants. D'aquesta manera, molts nens i nenes procedents de Madrid i Andalusia especialment, van ser acollits en diferents colònies de refugiats que es van habilitar en aquestes finques confiscades, com les que es trobaven a Argentona, Premià de Dalt o Premià de Mar, entre d'altres.
Insdústries de guerra
El 1936, quan es va iniciar la Guerra Civil, Catalunya pràcticament no tenia cap tipus d'indústria de caràcter bèl·lic i només algunes fàbriques i tallers van començar a improvisar i canviar la seva producció cap a la indústria de guerra. Per pal·liar aquest problema, el 7 d'agost de 1937 es va crear la Comissió d'Indústries de Guerra (CIG), encapçalada pel conseller de Finances, Josep Tarradellas. El CIG va confiscar fàbriques i va coordinar i organitzar la producció bèl·lica. Es calcula que hi van treballar entre 50.000 i 80.000 persones des de la seva creació fins que va ser intervinguda pel govern republicà l'11 d'agost de 1938. En total, uns 500 tallers i fàbriques van estar sota la direcció de la CIG amb resultats diversos. Aquesta activitat es va centrar especialment en la producció d'armes o equipaments i en l'obtenció de matèries primeres i productes semielaborats.
Al Maresme van haver-hi diferents confiscacions i col·lectivitzacions de fàbriques que van canviar la producció i es van reconvertir en indústries de guerra. Aquest fet va provocar que fossin un objectiu de l'aviació franquista, gràcies al servei d'espionatge existent. Un d'aquests casos va ser, per exemple, el de la Fàbrica Llobet-Guri de Calella, que el 4 d'abril de 1937 va patir un bombardeig aeri que va provocar importants danys materials.
Refugis antiaeris
Durant els primers mesos del conflicte no es va témer mai per un atac aeri o naval a la rereguarda catalana, ja que es considerava que la guerra es desenvolupava als fronts i que les rereguardes eren llocs tranquils i segurs. Però aquesta percepció va canviar ben aviat, especialment quan es van iniciar els primers bombardeigs a ciutats costaneres, tant per mar com per aire. D'aquesta manera, i degut a la necessitat de protegir la població civil davant d'aquests atacs, es van començar a establir una sèrie de mesures de protecció per a la població que van ser conegudes com defensa passiva, o el que és el mateix, defensa del territori sense resposta agressiva.
Així, es van impulsar les primeres mesures de defensa passiva, representades fonamentalment per la construcció de refugis antiaeris, sobretot per part de particulars. Posteriorment, tots aquests treballs eren coordinats per la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, creada el 9 de juny de 1937.
Els refugis antiaeris eren espais soterrats i situats a la via pública, amb diversos espais al seu interior i amb més d'un accés, amb l'objectiu principal de poder donar aixopluc a la població en cas d'atac aeri. Havien de poder resistir l'impacte de bombes de més de 100 kg, així que, com a mínim, havien d'estar construïts a una profunditat d'entre 8 i 10 metres. La planificació inicial dels refugis requeria la construcció de galeries de mines d'entre 1,80 i 2,20 metres d'alçada, i d'uns 1,40 i 1,60 metres d'amplada, amb les parets de les galeries revestides amb ciment, maons plans o encofrat i amb diversos accessos en ziga-zaga, amb la finalitat de reduir l'ona expansiva de les bombes que esclatessin a prop dels accessos.
Al Maresme van existir nombrosos refugis antiaeris situats a cada poble o ciutat, com els d'Arenys de Mar, Canet de Mar, el Masnou o Calella. Precisament en aquesta última localitat destaca el refugi del Parc Dalmau, que compta amb una galeria principal de 66 metres, de 2 metres d'alçada i 2 metres d'amplada, que es ramifica en tres galeries transversals de més de 20 metres de llargada cadascuna.
Context històric
Les localitats de la comarca del Maresme van romandre a la rereguarda durant gairebé tota la guerra però, tot i així, van tenir un paper força important al conflicte. De fet, la guarnició militar que hi havia a Mataró, el Regiment d'Artilleria Lleugera núm.8, es va sublevar i va formar part del cop militar, tot i que la seva sort va anar de la mà del fracàs de la sublevació a tot Catalunya. La revolució dels primers dies va comportar també la crema d'alguns edificis eclesiàstics a diferents localitats del Maresme. Amb l'inici del conflicte, molt milicians del Maresme van participar als diferents escenaris de lluita, com van ser l'operació sobre les Balears i especialment el Front d'Aragó. Posteriorment, amb la creació de l'Exèrcit Popular de la República, molts homes de les diferents poblacions del Maresme van ser cridats a files i van participar en la defensa d'altres fronts, com el del Segre o l'Ebre.
A les localitats del Maresme, situades a la rereguarda, es van habilitar hospitals, centres per acollir refugiats, i algunes fàbriques van modificar la seva producció per adaptar-la a les necessitats de la guerra. Igual que altres poblacions de Catalunya, les localitats del Maresme van haver de patir bombardeigs aeris, fet que va provocar la construcció de refugis antiaeris per tal de poder protegir la població.